La inspiració del Senyor Chen

Chen Tse-Ping, nascut en 1903, súbdit xinés d'una bona família de Zhejiang, va viatjar a París en 1922 -amb 19 anys d'edat- a cursar estudis en la capital francesa. Als pocs mesos d'instal·lar-se, els diners per a pagar les seues despeses va deixar d'arribar. Segons va saber després, els Chen havien caigut en desgràcia durant el procés de desintegració del vell règim. Enlluernat per la cultura occidental i aïllat del seu país per les revoltes de Chiang Kai-shek, va decidir romandre a Europa.

Tse-Ping es va posar a treballar en una fàbrica parisenca de llimonades, i els caps de setmana assistia amb devoció als espectacles del Théâtre Pompadour, una companyia ambulant en la qual actuava Josep Pujol i Mauri, nascut a Marsella, d'origen català i conegut en tota França com Le Pétomane.

Pujol tenia l'habilitat de controlar els músculs intestinals i emetre una gran varietat de sons amb el seu anus, d'aquí el nom de Le Pétomane, el mestre de la "petomania".

Tanmateix, és erroni parlar de la flatulència de Joseph Pujol, ja que la flatulència implica l'expulsió dels gasos intestinals per l'anus, mentre que ell, en realitat, tenia la capacitat d'absorbir l'aire pel recte i després alliberar-lo a voluntat fent servir els esfínters. De fet, Pujol va descobrir la seua habilitat xuclant aigua d'una palangana i expulsant-la tot seguit a quatre o cinc metres de distància. Més tard va descobrir que podia fer el mateix amb l'aire, produint així imitacions d'instruments musicals.

Les parts més notables dels espectacles de Pujol incloïen les imitacions de com es dispara un canó, o d'una tempesta, així com la interpretació de les cançons 'O sole mio i La Marsellesa amb una ocarina a través d'un tub de goma connectat al seu anus. Així mateix, tocava la cançó folk Au clair de la lune amb un flautí. També podia apagar una espelma a diversos metres de distància.

Un dels números de Pujol que més captivava a Chen Tse-Ping era la imitació dels sons dels animals d'una granja per il·lustrar la lectura d'un poema bucòlic que ell mateix havia escrit. El clímax arribava amb la seva interpretació del terratrèmol de San Francisco de 1906.

            

A poc a poc, l’atracció pels escenaris i el teatre ambulant va cuallar en Chen Tse-Ping, que finalment es va va enrolar en un grup de compatriotes que es guanyaven la vida com a artistes de circ, viatjant d'un país a un altre. El seu nom es va imprimir en lletres grans en el cartell del circ i, com a part de la trouppe, va començar a viatjar pel continent, especialitzant-se en el llançament de ganivet.

A Alemanya es va casar amb una atractiva ballarina, Charlotte Wilsenfaher, la valenta jove alemanya que li acompanyava en l'espectacle. D'aqueixa unió va nàixer Lardie Chen qui després de la mort de la mare es criaria més tard a Espanya i amb el temps heretaria el negoci familiar.

Es va rumorejar –potser falsament- que Chen Tse-Ping havia matat a la seua primera dona en una vetlada de mala punteria. I aquestes parleries els van perseguir durant anys, qüestionant no poques vegades la seua reputació.

Cansat de lluitar contra l'estigma de la mort de la seua dona, a l'inici de la dècada de 1930, Chen Tse-Ping va muntar la seua pròpia "troupe" amb altres vuit familiars fugits de Xina, la denominada “Los hijos del Celeste Imperio”, un conjunt d'acròbates i malabaristes amb acompanyament de música xinesca.

Entre les atraccions de la família Chen estaven els "plats xinesos", el llançament de ganivet i el salt sobre arcs de ganivets, el "bastó del diable" o pal xinés, penjar-se del pèl, ballar cintes, jocs i malabars amb sabres, ombrel·les, cèrcols i caixes...

Es va traslladar a la Península Ibèrica en 1934, passant els anys de la guerra civil a Portugal. Després va passar a Espanya, on ho van rebatejar castissament com Chepín, i on va conèixer a Manuela Fernández Pérez, corista del conjunt de charivaris del Teatre Circ Price.