En l'any del vint-i-cinquè aniversari de la paella de fetge de bou, el restaurant Estela de Tavernes Blanques acollia, per primera vegada, l'àpat del mig any dels diputats medul·lars (la Summer MAM). I ho feia amb una proposta que venia avalada per l'experiència prèvia nostre Secretari Perpetu: paella de rovellons, carxofes, pollastre i conill.
Tot i que el 23 de juny de 2017 ja no és temporada de carxofes ni de rovellons, la tècnica de conserva productes en oli va permetre a l'Estela oferir una proposta que referma els seus trets identitaris: cuina sensata, honesta i sense enganyifes.
El entrants foren correctes
Les cerveses i cacaus d'inici van donar pas a una amanida de tomaca i bacallà amb olives que destacava pel sabor del producte sobre les clòtxines (correctes) i un polp amb pebre vermell millorable. El pa va ser l'acompanyant idoni per completar els entrants, remullats ja amb el vi negre Mala Vida, amb Denominació d'Origen València (sub-zona Clariano), que s'elabora amb quatre varietats de raïm: Monastrell, Cabernet Sauvignon, Syrah i Tempranillo.
Direm que haguera sigut desitjable rebaixar un poc la temperatura del vi, que en format Magnum va acompanyar tot el dinar de manera suficient, tant en quantitat com en qualitat.
Bodegas Arráez, el celler que elabora el Mala Vida compta amb vinyes de quinze a trenta anys en un sòl de naturalesa calcària, més bé pobre quant a matèria orgànica. La verema es realitza de forma manual i sol ser l'última setmana d'agost. La fermentació es realitza en dipòsits d'acer inoxidable a 28ºC durant 25-30 dies. Després es deixa descansar durant huit mesos en bota de roure francés (Taransaud) i americà (Victoria i Intona).
La nota de tast assenyala un color roig molt brillant i net, amb aromes primàries de fruita madura compotada, conjugades amb les notes de la bota elegants, vainilla, coco i cafè amb llet. En boca presenta volum i cos, amb un bon balanç general. A continuació, teniu un tast:
Aspecte de la paella
De la paella de rovellons, carxofes, pollastre i conill que va cuinar Rubén Miralles direm que potser estava un poc sentideta, que la distribució de l'arròs en la paella (caldero) no va ser la desitjable, sobre tot si tenim en compte que els onze comensals dinarem “a la valenciana”, i que ens quedarem amb ganes de més.
No ens referim a les racions, sinó a la gana dels comensals, reputadíssims golafres que estimem l'arròs i el preferim a qualsevol ajudeta, per correcta i temptadora que siga.
La paella de l'Estela , malgrat el que hem dit, estava molt ben cuinada, arròs saborós i ben cuit, amb un equilibri d'ingredients (carn i verdura) només questionat per la “platja” que patiren alguns comensals, que hagueren de dragar el profund centre de la paella per fer arribar a la seua parcel·la l'aliquota quantitat d'arròs que els pertanyia.
Els comensals es van menjar tot l'arròs
Serem sincers en reconéixer que ben bé podríem haver passat a les postres sense recórrer a cap ajudeta, tot i que el clima de germanor, i potser l'eufòria derivada d'haver ingerit bona cosa de cervesa i vi ens va menar a tastar embotit i formatge amb oli.
En l'Horta s’elabora un ampli ventall d'embotits de caldera, com ara llonganisses, botifarres, xorisets, amb receptes antigues, on la botifarra de ceba, conservada en oli verge extra d'oliva es completa amb una sàvia mescla ancestral d'espècies, que mai es desvetllen.
L'ajudeta
La qualitat de la ceba i aconseguir el punt exacte de cocció de l'embotit, per a extreure la major part d'aigua sense desfer-se és una tècnica que encara es desenvolupa a ull, en la qual és necessari no passar-se ni quedar-se curts. La ceba és el 70% d'una botifarra i de cada quilo en queda al final la tercera part. La resta és aigua que s'escorre mitjançant un suau premsatge. Per això el sabor de les botifarretes amb oli casolanes mai pot ser el mateix que si s’elaboren amb processos industrialitzats, ja que s'empra midó per a absorbir l’aigua i no sempre es fa servir la cansalada de la part alta del llom del porc, que és més consistent i no es desfà.
L'assecat natural del producte, abans de submergir-ho en l'oli esdevé un tràmit fonamental per assolir l’èxit en esta forma antiquíssima de conservació pròpia de climes humits que també s’anomena com la gerra que es servir: orsa.
Pel que fa a l formatge amb oli, s'elabora amb una tècnica tradicional de conservació, i David el va presentar en un pot de vidre amb oli d'oliva i herbes aromàtiques.
Les postres
A les postres, meló d'Alger i de tot l'any, un pastís i les indefugibles llesques amb ou de la casa, acompanyades de mistela. El cafè, el rebentat i el berenjeno, aplanaren la tertúlia durant la qual s'oficialitzaren les decisions pròpies de la Diputació per als propers esdeveniments i es feu la “Promulgación de Dignidades”, posant així fi a un curs memorable. Tot l'acte fou presidit per la fotografia de La Sereníssima, que custòdia, sense exhibir-la, el Restaurant Estela.
Com si fóra una magistral obra simfònica, el divendres 20 de gener de 2017 es va celebrar la vint-i-cinquena edició de la paella de fetge de bou al Restaurant Estela de Tavernes Blanques (cinquena medul·lar). Heus ací la modesta crònica d'un Magne Àpat Medul·lar on la única i trista nota dissonant va ser l'absència d'un dels Diputats per causa de força major. Al Sr. Sorní, especialment, li dediquem el relat i testimoni del nostre concert.
I. Preludi
La puntual convocatòria postal de la vint-i-cinquena edició de la paella de fetge de bou (cinquena medul·lar) novament va superar totes les expectatives amb una il·lustració de 2013 titolada Bat Lady Love, del canadenc Ryan Heshka.
Gràcies a les informacions facilitades pel Senyor Camarlenc de la Confraria del Fetge de Bou, autor i artífex de la convocatòria, hem pogut saber que Ryan Heshka es va criar en un poble on els hiverns són llargs i freds, i va passar la seua infància dibuixant, construint escenaris de cartó i gravant pel·lícules en super 8. És de suposar que també es va passar hores i hores amb el cap ficat en còmics antics i revistes barates, ja que segons conta ell mateix, també fullejava llibres d'història natural i disseny gràfic. A totes aquestes primerenques influències, s'ha de sumar la música, el cinema i els dibuixos animats, per a comprendre l'imaginari de monstres, extraterrestres i dominàtrix que hi ha al cap d'aquest il·lustrador i dissenyador d'interiors.
Heshka realitza les seues obres amb tècniques mixtes, ja siga sobre fusta o papers vells, com ara postals antigues. Pintures seues han aparegut en publicacions com ara Vanity Fair, The New York Times, Esquire i Playboy, i sempre fa servir una gamma cromàtica molt especial, poc saturada i amb predomini de tonalitats roges. Però no estem davant un il·lustrador dels anys 60 de revistes masculines o Mad Magazine, ja que Ryan Heshka és un artista actual que podeu seguir a Instagram: @ryanheshka o a Facebook.
Pensem que va ser molt encertada l’elecció de la imatge de la convocatòria, ja que el toc de surrealisme i la marcada estètica vintage de Ryan Heshka, encaixa molt bé amb els personatges i andròmines que al voltant de la paella de fetge de bou han pres vida durant aquests primers vint-i-cinc anys.
El mon de Heshka està ple de monstres procedents d'un altre planeta, de poderoses i super-heroiques femme-fatale, curvilínies i espantadisses Pin-ups que fugen d'estranys éssers eixits de novel·les Pulp. I la paella de fetge de bou ja compta amb tot un seguit d'invencions i relats, de vegades surrealistes, que s'han recollit en un primer glossari (format Misalito Regina), tot i que caldrà ampliar-lo i millorar-lo.
La convocatòria de 2017
Un any més, amb la pertinent, generosa i encertada autorització de l'Estela, la Diputació va poder cobrir el celler per compte propi, recorrent el comissionat Sr. Martí a la saviesa infinita de Vicente Gabarda Aparicio, propietari de Bodegas Baviera. El reconeixement d'aquesta decisió va ser unànime i ben merescut, ja que no som pocs els confrares que admirem la trajectòria i professionalitat d'aquest enòleg i melòman de El Villar. Per això ens permetem incloure el següent vídeo:
Amb una relació entre qualitat i preu imbatible, els vins de la XXV Edició van ser:
El Carro 2014, Barahonda (Yecla). Elaborat amb Monastrell, Syrah, Merlot i Ull de llebre (tempranillo), de maceració mitjana a temperatura controlada de 25º, la nota de tast el definix com d'un intens color picota, mostra en nas tota la seua frescor apareixent sensacions de fruits rojos, en boca és amable, estructurat i amb gran aparença.
Barahonda és una empresa familiar fundada l’any 1925 per Pedro Candela Soriano, que va començar amb un xicotet celler que s'ha anat ampliant segons les seues necessitats quant a capacitat i tècnica. A hores d’ara compta amb un segon celler d'elaboració i oferix un restaurant y propostes d’enoturisme.
Munia Roble 2013, Bodega Viñaguareña (Toro). Elaborat exclusivament amb raïm procedent dels vinyers pertanyents a Viñaguareña, situats en les riberes del riu Guareña, afluent del riu Duero. Fermentació alcohòlica a temperatura controlada de 24º amb set dies de permanència de la pellofa i fermentació maloláctica en dipòsit d'acer inoxidable.
La nota de tast definix aquest vi com fruiter, fresc, amb bona acidesa. Aporta un combinat de torrefactes curiosos de cafè amb una nota especiada dolça (canyella), ben suportat per una tanicitat viva i elegant. Fantàstica fluïdesa, amb un tacte que transmet profunditat, concentració i maduresa disciplinada sense caure en el parany de la sobre-maduració.
II. Andante ma non troppo
La lleterola és cada any més cobejada.
El ritual medul·lar s'encetava com ja és habitual, de manera que en aquesta part de l'àpat va ser la lleterola l'absoluta protagonista: tots els comensals van destacar l'encertat sabor de la lleterola de l'Estela, i amb més motiu ara que els entrepans del Bar Sena i la tanda de Nostre Bar permeten una sana comparació entre propostes on mai no falta el pa per mullar l'oli i calmar així l'ansietat de qui desitja tastar la paella de fetge de bou.
Com a observació discreta, però necessària farem notar que no hi havia olives acompanyant ni la amanida ni la ceba.
En la imatge es pot apreciar la tradicional presència del Zaragozano, tot un clàssic.
III. Allegro maestoso
La paella de fetge de bou 2007.
Cal dir que les dues taules rodones disposades per a la degustació de la paella de fetge de bou no s'ajusta a la necessitat de menjar sense fer servir plats, a la valenciana. Tanmateix, els comensals feren de la necessitat virtut, i enmig d'una gran ovació, la paella de fetge de bou va fer la seua entrada triomfal, mentre s'entonava -no sense certa timidesa- l'Himen oficial gràcies a les lletres que molt oportunament va distribuir el Senyor Ecònom. El saló de l'Estela se sorprenia davant el comboi i el rebombori que els Diputats medul·lars mostraven: devoció, admiració, emoció... i ganes de tastar la paella del vint-i-cinc aniversari.
A hores d'ara, després d'haver tastat unes quantes paelles de fetge de bou, ja siga amb el format d'edició culta o amb el format exploratori, la sensació general dels comensals (potser unànime), és que la paella de fetge de bou de l'Estela és la preferida de la Diputació. I diguem això conscients que el costum, els anys de tradició, o fins i tot els prejudicis i la suggestió col·lectiva de l'àpat medul·lar, poden condicionar la nostra opinió . Però ben mirat, el sabor, la proporció de vísceres, arròs, endívia i cigrons, la grandària dels trossos, continuen captivant a la generalitat de la Diputació. I això que en aquesta ocasió vàrem apreciar una diferència significativa: hi havia menys brou del que s'esperava. Perdoneu, però tot s'ha de dir: ens agrada eixe punt de brou que fa diferent a la paella de fetge de bou, i que ens permet dir que no és una paella més.
Com sempre, la paella es va acabar ràpidament.
Els comensals medul·lars ho són per raons que acrediten en cada ingesta, i en l'edició del XXV aniversari, la paella va volar, literalment, fins al punt que tots els senyors Diputats varen coincidir en la necessitat d'augmentar la ració per cap en futures edicions, ja que el recurs a l'ajudeta, provoca certa confusió en el regular transcurs del magne àpat medul·lar, regit per una tradició que es pot flexibilitzar, però que no s'hauria de perdre.
El concepte d'ajudeta va nàixer sobtadament, quan els comensals medul·lars varen tastar, com a complement de la paella de fetge de bou, un arròs amb fessols i naps. No podem afirmar amb rotunditat si la ració de paella de fetge de bou de les darreres ingestes s'ha reduït, o per contra ha augmentat la golafreria mitjana de la Diputació. Però el ben cert és que l'ajudeta de la vint-i-cinquena edició de la paella de fetge de bou va desbordar totes les previsions, fins al punt de constituir, per raons obvies tot un apartat singular de l'àpat.
III. Interludi
L'ajudeta de 2017
Només direm que ens va sorprendre la capacitat d'ingesta de la Diputació, ja que després d'haver-se acabat completament la paella de fetge de bou, cuinada per a tretze comensals i ingerida per dotze (com hem dit a l'inici de la nostra crònica), amb caràcter general, es van servir ous fregits amb creïlles, tripes (callos) i pa a discreció, a més d'un formatge en oli.
És evident que episodis de veritable excés, com el que relatem, no fan més que incrementar -si això és possible-, la ben merescuda fama de escuracassoles i goluts que els integrants de la Diputació venen treballant-se al Restaurant Estela. I invoquem per tant al rigor i a l'ortodòxia per a ajustar l'ajudeta al recte procedir que la paella del fetge de bou mereix: més paella i menys ajudeta, proclamem.
IV. Adagio cantabile
Reprenent la seqüència habitual de l'àpat, la taronja (ja sense maduixes) va ser un rebals digestiu per a encetar les postres, on per raons climatològiques i de força major no hi havia genaros. Les llesques, abundants, sucoses i ben fetes cobriren les necessitats de sucre dels comensals, amb els cremadets tradicionals, com es mostra en la següent imatge.
V. Finale
Per a la tertúlia, on el clima de satisfacció entre tots els comensals era ben evident, l'Estela havia preparat una ginebra adient: The Botanical´s Premium London Dry Gin, que es destil·la en Langley Distillery, a Anglaterra, fent servir dos alambins de coure de la prestigiosa marca John Daure que destil·len independentment i que aconsegueixen una ginebra única, amb gran nombre de matisos i d'una excel·lent qualitat artesanal.
Amb un grau alcohòlic del 42,5 %, s'obté després d'una quíntuple destil·lació artesanal de xicotetes remeses. L'alcohol prové del blat de la més alta qualitat i els botànics que la componen són catorze: baies de ginebre, llavors de coriandre, pell de taronja, pell de llimó, pell d'aranja, canyella en barra xinesa, canyella en brut, arrel d'iris, arrel d'angèlica, arrel de regalèssia, nou moscada, flor del taronger de llimoner, flor del taronger de taronger i un últim ingredient secret.
De la destil·lació només s'utilitza per a produir la ginebra la part de major qualitat, rebutjant la resta. Una vegada conclosa la quarta destil·lació de l'alcohol de blat, s'infusiona amb els catorze botànics per a la cinquena i última destil·lació. L'aigua que se li afig a aquesta ginebra procedeix d'un aqüífer mil·lenari proper a la ciutat de Londres que arreplega de la pluja.
Diu la nota de tast que resulta notòria la presència de les baies de ginebre juntament amb notes florals i cítriques. Tant la seua aroma com el seu sabor resulten suaus i al seu torn, equilibrats.
Coda
La coda és un passatge final d'una composició musical que té com a funció principal dotar aquest moviment d'un final escaient. En el nostre cas, no podem deixar de reconèixer l'excel·lent aportació del Sr. Morasio, fotògraf de reconegut prestigi que ha aconseguit una digna imatge per a la posteritat: tota la Diputació Medul·lar en oració i agraïment al Restaurant Estela per vint-i-cinc anys d'excel·lent paella de fetge de bou.
La sempre ponderada aportació del Sr. Camarlenc va posar l'incomparable marc a la imatge que, per aclamació unànime dels comensals, es va enlairar fins a penjar de la paret del restaurant. I Rubén i David varen rebre, en senyal de gratitud i reconeixement, la samarreta commemorativa del vint-i-cinc aniversari de la paella de fetge de bou. Per molts anys, Da Capo.
El complemento nutricio (ajudeta) por Abundio Javierre (s.j.)
Ilustración atribuida a los hermanos Becquer
Cuentan que un
día frío de febrero, a la salida del Lhardy, "doña Paquita" ordenó al
cochero ir ligero porque tenía mal cuerpo debido a la mucha comida. "¡Eres
un flojo, rediez!". La hija del rey felón no se andaba con tontadas; acababa
de embaularse un cocido y estaba muy satisfecha, tanto que remató la frase con
un rotundo pedo rubricado con una carcajada apenas contenida.
El comensal timorato, como “doña Paquita”, con
poco tiene bastante pero el bragado se atiene al doble criterio de valorar el
pulimento de la factura del plato al tiempo que lo aquilata con arreglo a su
saque.
Los
restaurantes modernos han perdido de vista la concepción de la comida como
sustento y se han lanzado a la promoción del placer y la exhibición propia sin
pensar que sus carísimos desvaríos se comen no solo para soñar sino también
para vivir.
De esos polvos
nos vienen los lodos de las raciones cortas que muchísimas casas de comidas tienen como timbre de gloria aunque lo que esconden sea intención
dolosa. Y son los benditos bares los que han
que suplir todo lo que el ego del cocinero le hurtó a la buena digestión. En resumen:
que si no se come bastante, se pasa hambre.
Las madres,
todo brasa cuando se trata de sus nietos recientes, tienen su martillo pilón
con la murga de la ayudita. “Este niño se ha quedado con hambre, dale un poco de
bibe…una ayudita” Y la dichosa ayudita o complemento nutricio siempre es innecesaria tanto para el
bebé como para el honrado comensal que puebla toda clase de figones.
Quien va a
comer deconstrucciones ha de poder atiborrarse con esa bobada y quien quiere paella pues lo mismo, porque de lo
contrario estallan las vergüenzas propias y ajenas que consisten en pedir una
ayudita o en que te la ofrezcan ante el estrepitoso fracaso del menú.
El honesto
mesonero cata a su clientela y no le va con medidas y gramicos sino que le echa
de comer con la esperanza de que quede ahíto y no con el miedo a tener que ofrecerle
el bochornoso y decepcionante complemento nutricio que trastoca las intenciones y viene
a instaurar un vacío, no en el estómago desde luego, pero sí en la circunvolución
cerebral que se encarga de las ilusiones.
Para formarse una idea cabal del significado
de la expresión “estar fuera de contexto” es muy recomendable visitar la
Alhambra en Granada guardando para postre el palacio de Carlos V. Se trata de un lugar inquietante que, de haber estado en Florencia o Madrid a todos parecería
exquisito y distinguido pero que, al considerar la fina elegancia del entorno que desluce, ya no hay cómo tragarlo. Y, no obstante, el palacio de Carlos V
nos interesa por un hecho que al parecer aconteció durante su dilatada
historia y que, a pesar de estar documentado, pasó
desapercibido hasta que, ya en el año 1925, Leopoldo Torres Balbás [más información] lo puso de relieve.
En 1637 las obras del palacio quedaron
suspendidas. España tenía en el horizonte nuevas disputas que requerían dineros
y se conoce que el rey no era amigo de desplazamientos más allá de
Navalcarnero.
El palacio de Carlos V, no obstante nunca
estuvo dejado a su albur porque las milicias granadinas ocuparon sus muros
durante muchísimo tiempo. Ese es el contexto de la anécdota que gracias al
arquitecto Torres Balbás podemos sacar a la luz.
El documento que Torres halló en la
Real Chancillería de Granada mientras se documentaba para la recuperación del
esplendor de la Alhambra, no es en absoluto relevante puesto que se encontraba
archivado bajo el epígrafe Sueltos
Alhambra que no son sino un compendio de documentos inconexos que ni
siquiera están datados pero que aparecieron en la Alhambra a lo largo de los
años. Le llamó la atención al arquitecto porque la pequeña historia que narra y
que consiste en que los soldados se hacen una comida a base de arroz, ya
aparece citada en una de las numerosas cartas que Washington Irving dirigió a
su buen amigo sir Walter Scott y que la Biblioteca Astor publicó con tirada tan
reducida que es imposible hallar ejemplares.
El hecho de hacerse una comida con arroz no
sería relevante si su cultivo en la época no hubiese estado prohibido [más información] y es precisamente la prohibición lo que lo hace relevante
junto con otro detalle que aquí nos interesa mucho y que no es otro sino que al
guiso lo llaman “paella de buey”.
Vamos a ver el documento original.
Y ahora veremos una transcripción comentada del mismo.
Este documento nos sitúa la paella de fetge de bou como mínimo en el siglo XVII a juzgar por los caracteres con los que está escrito el documento que para el paleógrafo Jesús Muñoz y Rivero [más información] son inequívocamente del s. XVII aunque algunas expresiones que aparecen en él podrían llevarnos al menos un siglo más atrás. No queremos pecar de osados y, por el momento, nos quedaremos en el siglo XVII como mojón histórico para datar nuestra excelente paella.
Se acaba de cumplir el ducentésimo primer aniversario del nacimiento de
don Mariano de Todos los Santos Martí Navarro padre del que, a la sazón, fuera padre de la patria cubana José Martí Pérez . Con tal motivo la pujante revista
Juventud Rebelde (La Habana, Cuba), tan dignamente
dirigida por doña Yailín Orta Rivera (egresada en periodismo en 2006), ha
publicado una rareza atribuida a la pluma del filósofo, pintor, poeta e insigne político José
Martí que vamos a reproducir aquí.
Se trata de un romancillo en tono jocoso y menor en el que el vate rememora una tierra desconocida para él pero muy cercana por el relato
que sobre ella debió recibir de su padre, el muy valenciano Mariano Martí que
nació en Benimaclet el 31 de octubre de 1815 y tuvo sus raíces familiares,
tanto por su madre como por su padre, en Campanar, Alboraia y Meliana [saber más]
Resulta verosímil la autoría del romancillo porque el poeta nos da una
serie de claves que nos llevan a atribuírsela; por ejemplo, la protagonista a
quien el poeta ensalza en belleza y sabiduría, lleva por nombre Leonor
justamente como su madre, la tinerfeña doña Leonor Pérez Cabrera.
La localización
geográfica principal del poema es España pero muy concretamente Alboraia,
Meliana, Tavernes Blanques y El Cabanyal; todos estos lugares debió conocerlos
sin lugar a dudas a través de su padre. Pero el núcleo central del romance,
tras la cortina del amor entre Leonor y don José (otra clave no menor), es la
comida. En el poema se nombran dos comidas y una bebida muy valencianas pero en
especial destaca una de tan honda raíz valenciana, que resulta crucial para pensar que don
José Martí, cubano de nacimiento, es verdaderamente el autor de estos versos. Se trata de lo que el
poeta denomina paella de buey y que,
por la nómina de ingredientes que relata, no es sino la paella de fetge de bou que su padre le describiría con deleite. Ése es
el motivo que nos lleva a traer aquí un poemilla, sin duda de juventud y sin
demasiado peso lírico, que cobra no obstante elevado valor al mostrarnos un
fundamento histórico de nuestra paella tan cabal y reputado.
Ja fa uns quants anys que pel mes de febrer, aprofitant els suposats rigors d'un hivern que cada vegada ho és menys, un grapat d'amics, coneguts i convidats nouvinguts ens aplegàvem amb l'essencial fi de degustar una paella de fetge de bou a Tavernes Blanques.
Amb un senzill però implacable ritual, any rere any l'Hostal Estela desplegava tot el seu vast coneixement culinari per tal d'oferir una amanida d'escarola amb olives. A continuació, lleterola fregida amb creïlles, on l'opció de mullar l'oli sobrant amb pa és inexcusable. I sense cap altre prolegomen: la paella de fetge de bou, que arribava al centre de la taula després de la corresponent exhibició als comensals per part de dos cambrers. Espectacular.
La segona part de l'àpat s'iniciava amb taronja, de vegades guarnida amb maduixes. Es tractava de facilitar la digestió de la paella per tal de garantir un òptim final a base de llesques amb ou (torrijas), mistela i cafè.
Ací trobareu detalls, anècdotes i històries relacionades amb la paella de fetge de bou, com a testimoni de la compartida voluntat de fer perdurar un plat tan ancestral i tan propi de Tavernes Blanques i els seus voltants, encara que l'Estela haja deixat de ser, malauradament, el lloc on tants bons moments hem viscut.
A les postres, meló d'Alger i de tot l'any, un pastís i les indefugibles llesques amb ou de la casa, acompanyades de mistela. El cafè, el rebentat i el berenjeno, aplanaren la tertúlia durant la qual s'oficialitzaren les decisions pròpies de la Diputació per als propers esdeveniments i es feu la “Promulgación de Dignidades”, posant així fi a un curs memorable. Tot l'acte fou presidit per la fotografia de La Sereníssima, que custòdia, sense exhibir-la, el Restaurant Estela.
