L'oncle Juancar

Moulay Hassan

La imatge del xiquet Moulay Hassan, fill del rei del Marroc, participant del protocol oficial durant la recepció al rei d’Espanya el passat 15 de juliol de 2013, evoca aquelles cerimònies familiars de les que no podies escapar-te:

- Moulay, has de vindre a l’aeroport a rebre a l’oncle Juancar, que serà el nostre convidat!!

- Però jo vull anar a jugar amb els meus amiguets...

- No. Ja saps que com a hereu, has d’acompanyat al pare...

Però amb el temps, Moulay comprendrà que les obligacions del protocol poden quedar compensades amb escreix, doncs el fill del rei del Marroc, com altres hereus que ara per ara hi ha pel mon, no tenen el mateix tracte que la resta de mortals.

De fet, el propi rei d’Espanya ha tingut i encara té, un privilegiat tracte, malgrat la crisi econòmica, la necessitat de transparència, o el caràcter democràtic de l’actual sistema de govern. I si alguna cosa no ix com cal, sempre queda pronunciar la frase màgica: “lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir...”

Els monarques en general, i els Borbons en particular, han estat protagonistes d'anècdotes que, si més no, posen de relleu la seua privilegiada posició.  Així, la productora “Royal Film”, propietat dels barcelonins Ricardo i Ramón de Baños, va rebre als anys 20 del segle passat, l’encàrrec del Compte de Romanones, qui actuava en nom del rei Alfons XIII, de realitzar pel·licules eròtiques de distribució limitada, que el monarca feia servir per a ús propi. Fins i tot el rei no sols pagava per cada encàrrec, sinó que feia suggeriments pel que fa als arguments. Heus ací un exemple, rescatat per la Filmoteca de la Generalitat Valenciana:

Com va dir el filòsof Xavier Rubert de Ventós: No existeix una teoria democràtica del que són les fronteres. Els mapes europeus són el resultat de la sang dels soldats i el semen de les aliances dinàstiques i avui s’haurien de dibuixar votant, no ejaculant.

Llegiu més

Escatologia III

Joaquim Martí Mestre és l’autor del llibre “Literatura de canya i cordell al País Valencià” (Editorial DENES), així com del “Diccionari històric del Valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)”, publicat per la Universitat de València.

Aquestes obres ens permeten ara apropar-nos a una mostra molt significativa d'un gènere, els col·loquis, que gaudí de gran popularitat a la València dels segles XVI i XIX.

Els col·loquis s’orientaven a diverses funcions: la noticía aparatosa, la ressenya de solemnitats oficials, la invenció grotesca, la polèmica política, l’exhortació piadosa, o la crítica de costums. Però majoritàriamnt eren plecs de caràcter burlesc, concebuts per a divertir als espectadors durant una tertúlia o una celebració pública.

El mateix autor també va escriure els “Col·loquis eròtico-burlescos del segle XVIII”, obra publicada per Edicions Alfons el Magnànim, però ara ens centrarem en la literatura “de canya i cordell”, que té els seus precedents en la poesia satírica i realista valenciana del segle XV, i que sembla, més que mai, d’actualitat.

Concretament, al fragment que a continuació reproduïm, tracta d’explicar les diferències entre les defecacions que fans els “llaurons” (habitants de l’horta) i les que fan els “molls”, (habitants de la ciutat de València). Tot just ara, quan s’ha fet públic que l’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps va ser obsequiat amb una fema en l’exclusiu i centenari Club de Tenis Valencia, potser és una bona ocasió per rellegir la nostra literatura, tan adient en el cas que comentem.

Cap sagrat, que diferència los llaurons dels molls tenim!!! nosaltres al modo grosso, los valensians a lo prim. En polisia el llauro no esta destre ni cortit, mes en mantindre la vida molt millor se sab rechir. A mich dia menchàm olla, y olla emborrém a la nit. arrós, bon nabs, cansalada, miques per a dematí. Entre dia el tros de pa à tot hora ens engaldim, aprés marchén al treball, al instant ho dicherim, amollant vandades de ayre per lo forat del florí, que les manches del ferres no tiren machors bufits.

Vehuen vostés, mis señores, en lo mon aixina es viu. Pues quant fem aygües machors!!! llansàm per lleu uns bolics de roba bruta, flasades y cobertors ya podrit, que el clot de la Ciutadela deixariem ben reblit. Los molls tot son micotetes, lo que fan en lo basí, ab suquet de chocolate, almeletes i bescuits; En fer ayre,sacobarden si plou, sestàn a lo llit, si el sol els toca, se escalden y enlora enmalaltix. Capte lleu, bon llaurador que quant se posa a morfir lo ventre d’arròs y nabs, s’unfla com un tamborí, desarrollant uns cagallons tan esforçats y garrits, que per a tacos de pesa molt be podrien servir.

Com a cloenda, adjuntem un enllaç amb exemplars gràfics directament relacionats amb el contingut del text transcrit. Quedeu advertits.

Llegiu més

Escatologia II

"Quan acabes, per torcarte, no busques cosa fina, agafa un algepsot que rasca, torca i pentina"

Les cançons escatològiques es recreen sobre les necessitats fisiològiques, i pel seu incontestable interès, transcrivim a continuació una poesia anònima, de la dècada dels quaranta, originària d’Antella (la Ribera Alta). Pels pobles de la Marina corre de boca en boca i i de diverses formes, i ha estat recopilada per Adolf Monjo:

                                     I                                                                           VII

             M'han preguntat: "Què és un pet"?                               És un “ruido” harmoniós,

             I, a dir-ho, estic afanós:                                                  tan tènue, tan lleuger,

             un pet és un gas melós                                                 d’un to tan melodiós,

             que et deixa molt satisfet,                                               i d’un “garbo” tan airós,

             si te'l tires, estant flatós.                                                que més “airós” no pot ser.

                                     II                                                                          VIII

             És, “ma que” parega un tir,                                      No vulgues saber l’autor,

             suau, com gasa de tul;                                             si una bufa s’han tirat,

             és, si em permitiu el dir,                                          et passarà el constipat,

             així com un sospir,                                                   sentiràs molta pudor

             però que “nos”  ix pel cul.                                       i... busca qui t’ha pega’t.

                                     III                                                                          IX

             Encara que malmirat                                               L’aire, que al pet dona vida,

             pel personal de Madrid,                                         perquè, per al pet,l’aire és tot,

             un pet, si està ben tirat                                           no troba, a voltes, l’eixida,

             és el crit de llibertat                                                 i sol eixir “d’estampida”,

             de l'aire que està oprimit.                                         per dalt, en forma de rot.

                                     IV                                                                          X

             Ben mirat i ben comprés,                                               Segons opina un gran metge

             un pet ben carregat d’all,                                                i jo acate l’opinió:

             és cosa de molt de pes,                                                       rota el qui està malalt del fetge,

             que, igualet acaba un ball,                                            i és signe d’educació

             que una sessió de Congrès.                                         contestar-li “que aproveche!”

                                     V                                                                           XI

             Un pet és molt desgraciat:                                         El més indigne de tot

             ix en una reunió,                                                       és negar el que s’ha fet,

             preguntes “qui l’ha soltat?”,                                      i si estem tots en el dret,

             i tots et diuen en raó                                                 perquè hem de negar un rot

             “que ningú se l’ha tirat”.                                            i fins s’ha de perdre un pet?

                                     VI                                                                        XII

             Pobre pet! Tan sols fa “un rato”                             Si t’estreny el cinturó

             alliberares el senyoret                                            o et molesta la canana,

             de les molèsties del “flato”;                                     solta un pet com un canó,

             i ara, fent un “desacato”,                                         i digues “he sigut jo,

             diu que no coneix el pet.                                        perquè m’ha donat la gana”.

                                     VI                                                                       XIII

             Per totes estes punyetes,                                            Ja xiule de clarinet

             que el personal estufa,                                               o sone de bombardí,

             el pet es trenca en miquetes                                  es queda, un, molt satisfet,

             tira a eixir de puntelletes                                         quan un home es tira un pet,

             i “entonces” resulta... bufa.                                      “ma que” li diguen... “gorrí”.

Caragol escatològic a la Llotja de València

Llegiu més

Escatologia I

El "Tractat del pet" de Francesc Mulet és una de les obres escatològiques més importants de la literatura europea. Moltes obres posteriors sobre aquesta temàtica son deutores de la creació del Pare Mulet, que com a bon valencià, duu el peterreig de les mascletaes a la sang, i explota el tema amb intel·ligència i enginy. 


Francesc Mulet, nascut a Sant Mateu (Baix Maestrat) l'any 1624 va ser un escriptor satíric valencià, frare dominic i predicador, dotat d'un agut enginy, que va conrear la poesia satírica de tema escatològic i barroer. 

Representa respecte de la literatura valenciana l'equivalent del Rector de Vallfogona per a la catalana. També va rebre el sobrenom de "el Quevedo valencià". Va estudiar a la Universitat d'Oriola i després seria catedràtic de la Universitat de València. Va morir a València l'any 1675, però la seua fama va perdurar en la memòria de la gent fins a ben entrat el segle XIX. 

L'any 1876, Constantí Llombart va intentar la recuperació de l'obra de Mulet, basant-se en manuscrits molt corruptes i de poc crèdit, editant un volum amb el títol Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Francesc Mulet, frare profés dominico. També se li han atribuït almenys dues comèdies satírico-eròtiques: Los amors de Melissenda i La infanta Tellina i el rei Matarot.

Llegim unes breus línies del "Tractat del Pet":

D’açò de tirar-se pets

i rotar per lo traser,

un tractadet ne vullc fer

per a ignorants i discrets.

Assentats uns notadets,

podré, en major claritat,

indagar en puritat

del pet d’essència i substància,

perquè no hi haja ignorància

d’esta important veritat.

Nota primer: que el petar-se

no està prohibit per llei,

i així al vassall com al rei

los és llícit desventar-se.

Ni crec jo que puga dar-se

principi més evident,

quan tots creuen firmement

ser cosa molt natural,

i el no haver-hi ningun mal

en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida: que el pet,

sent efecte d’una causa

interior, i que en gran pausa

va rodant per lo secret,

no perteneix, segons dret,

al juí i coneiximent

de l’Església, si no ment

aquell adagi que indica

que l’Església no judica

lo que passa interiorment.

Llegiu més

Julio Iglesias degustó la paella de fetge de bou

Paella con la efígie del cantante


Con motivo de su concierto en Gandía, el popular cantante Julio Iglesias, vinculado estrechamente a la Comunidad Valenciana por la ímproba labor de promoción comercial que le fuera remunerada por el IVEX durante los ejercicios de 1997, 1998 y 1999, pudo degustar la paella de fetge de bou.


"Este es uno de los momentos más emocionantes de esta visita a mi querida tierra levantina" afirmó el cantante madrileño cuando irrumpió en el comedor de Ca'l Xato la majestuosa paella de fetge de bou cocinada, en esta ocasión, de manera sumamente especial, con todo el cariño y admiración que le profesa el público valenciano.

Concretamente fue Dª Teresa Roig Petit la encargada de elaborar la paella, ya que acumula una dilatada experiencia en gastronomía artística, como podemos apreciar en la foto: la efigie de Julio Iglesias se conformó a partir de los granos de arroz, de la lleterola y, en fin, del resto de ingrediantes que la experta cocinera de Alginet usó con esmero y evidente acierto. El cantante pidió que le arreglaran una fiambrera para llevarse las sobras.

Concurso de Pets i Rots


Tras la degustación, el cantante y sus acompañantes asistieron a una extraordinaria edición de la arraigada competición de "pets i rots" en la que la principal atracción fue el uso por algunos concursantes de ropa interior que filtra flatulencias.


Pese a los evidentes inconvenientes que los concursos de pets i rots suelen conllevar al numeroso público asistente, la sana rivalidad propia del mundo fallero ha acabado por arraigar en numerosas poblaciones que, con motivo de las fiestas patronales incluyen este tipo de concursos en sus programas lúdicos y populares. Por ello la inovación que supone contar con prendas íntimas filtrantes será, sin duda, un hito en la progresión ascendente de estos eventos.

El concierto: de categoría.

Ya por la noche, más de 7.000 personas acudieron a presenciar el concierto en Gandia, que se inició al son de la canción titulada "Quijote", toda una declaración de intenciones, a juzgar por su letra:

Soy feliz con un vino y un trozo de pan 

y también. ¡cómo no!, con caviar y champán

soy aquel vagabundo que no vive en paz

me conformo con nada, con todo, y con más. 

Quién no pudo asistir al concierto fue el titular del Juzgado de Instrucción número 19 de Valencia, que instruye la causa de la presunta malversación de fondos, falsedad documental y delito fiscal en la firma y ejecución del contrato B entre Julio Iglesias y el IVEX. En fin, una jornada gloriosa para lo valenciano, que todos guardaremos en nuestra memoria.

Llegiu més

Publicidad

EL DESEO DE LA MAYORÍA DE LOS HOMBRES, POR FIN CUMPLIDO.


¡CON FALLSPISS Kit USTED PODRÁ MEAR EN UNA CATARATA!


EL EFECTO ES MARAVILLOSO. 
SOLO HAY QUE INSTALAR EL MARCO DIGITAL QUE CONTIENE 144.230 IMÁGENES DE CATARATAS DEL MUNDO Y ACCIONAR LA CISTERNA MIENTRAS MICCIONA.


LA SENSACIÓN MÁS PLACENTERA POR SOLO 268,97 EUROS MÁS GASTOS DE ENVÍO.
Puede pagar contra reembolso o con cualquier tarjeta bancaria salvo American Express  

Llegiu més

ACTUALIDAD FALLERA

Llegiu més

La ciència avança (xè quina meravella)

Patir de flatulència ja no serà obstacle ni impediment per a ingerir paella de fetge de bou. Tal i com es pot comprovar al següent video, la ciència avança barbaritats (però barbaritats, bàrbares).

Llegiu més