Joaquim Martí Mestre és l’autor del llibre “Literatura de canya i cordell al País Valencià” (Editorial DENES), així com del “Diccionari històric del Valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)”, publicat per la Universitat de València.
Els col·loquis s’orientaven a diverses funcions: la noticía aparatosa, la ressenya de solemnitats oficials, la invenció grotesca, la polèmica política, l’exhortació piadosa, o la crítica de costums. Però majoritàriamnt eren plecs de caràcter burlesc, concebuts per a divertir als espectadors durant una tertúlia o una celebració pública.
El mateix autor també va escriure els “Col·loquis eròtico-burlescos del segle XVIII”, obra publicada per Edicions Alfons el Magnànim, però ara ens centrarem en la literatura “de canya i cordell”, que té els seus precedents en la poesia satírica i realista valenciana del segle XV, i que sembla, més que mai, d’actualitat.
Concretament, al fragment que a continuació reproduïm, tracta d’explicar les diferències entre les defecacions que fans els “llaurons” (habitants de l’horta) i les que fan els “molls”, (habitants de la ciutat de València). Tot just ara, quan s’ha fet públic que l’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps va ser obsequiat amb una fema en l’exclusiu i centenari Club de Tenis Valencia, potser és una bona ocasió per rellegir la nostra literatura, tan adient en el cas que comentem.
Cap sagrat, que diferència
los llaurons dels molls tenim!!!
nosaltres al modo grosso,
los valensians a lo prim.
En polisia el llauro
no esta destre ni cortit,
mes en mantindre la vida
molt millor se sab rechir.
A mich dia menchàm olla,
y olla emborrém a la nit.
arrós, bon nabs, cansalada,
miques per a dematí.
Entre dia el tros de pa
à tot hora ens engaldim,
aprés marchén al treball,
al instant ho dicherim,
amollant vandades de ayre
per lo forat del florí,
que les manches del ferres
no tiren machors bufits.
|
Vehuen vostés, mis señores,
en lo mon aixina es viu.
Pues quant fem aygües machors!!!
llansàm per lleu uns bolics
de roba bruta, flasades
y cobertors ya podrit,
que el clot de la Ciutadela
deixariem ben reblit.
Los molls tot son micotetes,
lo que fan en lo basí,
ab suquet de chocolate,
almeletes i bescuits;
En fer ayre,sacobarden
si plou, sestàn a lo llit,
si el sol els toca, se escalden
y enlora enmalaltix.
Capte lleu, bon llaurador
que quant se posa a morfir
lo ventre d’arròs y nabs,
s’unfla com un tamborí,
desarrollant uns cagallons
tan esforçats y garrits,
que per a tacos de pesa
molt be podrien servir.
|
Com a cloenda, adjuntem un enllaç amb exemplars gràfics directament relacionats amb el contingut del text transcrit. Quedeu advertits.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada