![]() |
Publicació de l'Ateneu mercantil de València |
El discurs pronunciat durant l’acte de proclamació de la fallera major del
1958 per Martí Domínguez Barberà, llavors director del diari Las Provincias, ens
ve a la memòria, ara que s’ha anunciat la decisió política de tancar la Radio i
la Televisió Valencianes.
Martí Domínguez, en el seu parlament titulat Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, va posar de
relleu la inveterada actitud col·lectiva de silenci, perfilada com un
"meninfotisme" que es complau en tota una serie de tòpics. I potser
això ha passsat amb RTVV: s’ha rebordonit, tal i com encertadament explica J.
V. Aleixandre al seu article Elegisteis mal, compañeros.
Quan amb aparença de legalitat s’aconseguix un objectiu no previst per
les normes, el resultat és un frau, una adulteració i una degeneració de la
finalitat original. I la conseqüència prevista per als casos de frau, és la
nul·litat de les actuacions. Per això la sentència de l’ERO de la Radio i
Televisió Valencianes obliga a readmetre als treballadors i treballadores que
varen ser acomiadats. És com cuinar una
paella, i que es passe l'arròs. El resultat és un emplastre.
![]() |
La paella de RTVV ha estat un emplastre |
Quan l’arròs es passa, la indignació dels comensals que han de pagar la
factura del restaurant és previsible. I la conseqüència de la indignació hauria
de ser la responsabilitat del cuiner… i de qui l’ha nomenat.
Per a cuinar un ERO de la magnitud del de RTVV, calia complir tot un seguit
de requisits formals sense els quals, la paella no seria satisfactòria. I la
sentència ho deixa ben clar:
En primer lloc, mai es va concretar el llistat d’afectats, allò que podríem
dir el nombre de comensals que anaven a “menjar-se” l’ERO:
RTVV no suministró con la
comunicación inicial la relación nominativa de los trabajadores afectados.
Tampoco la aportó, una vez ya iniciado el proceso judicial, tras ser requerida
por la Secretaria Judicial de éste TSJ para que se justificara por parte de la
demandada la notificación a los trabajadores que pudieran resultar afectados.
Si difícilment cap cuiner pot encertar la paella quan no sap quants
comensals hi ha, menys encara quan ni tant sols té clar si la paella és de carn
o de peix:
La fijación y contenido de aquellos
criterios en la fase de inicio del proceso negociador resultaban ser ambiguos,
subjetivos y genéricos, arrojando poca luz para poder negociar y una patente
dificultad para llegar a definir cuales serían en la práctica los criterios de
selección a aplicar a la plantilla, e impidiéndose así, con un mínimo de
seguridad, llegar a delimitar o a acotar los criterios de elección del personal
sobre el que se tenía proyectado implantar la medida de resolución contractual
que afectaba a más del 70 % de la plantilla existente.
La desorientació i la improvisació provoquen la manca de criteri, ja que no es dispensava el mateix tracte a tots els "comensals":
Respecto a la distinta
baremación decidida y utilizada no encontramos justificación ni explicación
razonable.
I com a resultat de tot això, l’emplastre:
Una vez confeccionados los
listados del personal afectado por el ERE en base a aquellos criterios
diferenciados, se produjeron también alteraciones en dichos criterios, que
vinieron generados no por la existencia de errores –lógicos y explicables ante
el voluminoso número de afectados- en la aplicación de los puntos de selección
establecidos, sino por la inclusión de criterios distintos a los aprobados en
la decisión final del ERE.
![]() |
Quan es passa l'arròs, algú hauria de donar la cara |
El resultat no podia ser diferent al d'una paella que ningú es podia menjar:
Todo lo cual determina que
apreciemos irregularidades importantes en el transcurso de la medida adoptada
que vulnerarían el principio de igualdad previsto en el art. 14 de la CE y que
debe dar lugar a la nulidad.
I ara, que tocava explicar les raons
per les quals l’arròs s’ha passat, ens assabentem que el restaurant plega, i
que tots: cuiner, cambrers i comensals, van per l’aire. Perquè no hi ha responsables?
![]() |
Martí Domínguez durant el seu discurs |
Com Martí Domínguez va dir aquell 16 de març de 1958: Cuando un pueblo, como un individuo, llega a un momento cumbre de su
existencia, a un momento decisivo, necesita dar un frenazo en seco y ajustarse
las cuentas estrechamente consigo mismo. Necesita hacer un balance sincero.
Necesita —¿por qué no emplear el término?— someterse a un detenido y valiente
examen de conciencia. Y en este examen de conciencia valenciano que yo quisiera
que hiciesen todos juntos, ¿qué palabra o concepto nos podría servir para
sintetizar la situación de Valencia antes de la riada, dentro de nuestra propia
casa y fuera de ella?
Mirad: si este discurso
hubiera de llevar algún título yo le pondría éste, inspirado en una famosa
frase evangélica: “Cuando enmudecen los hombres hablan las piedras”.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada