Escatologia II

"Quan acabes, per torcarte, no busques cosa fina, agafa un algepsot que rasca, torca i pentina"

Les cançons escatològiques es recreen sobre les necessitats fisiològiques, i pel seu incontestable interès, transcrivim a continuació una poesia anònima, de la dècada dels quaranta, originària d’Antella (la Ribera Alta). Pels pobles de la Marina corre de boca en boca i i de diverses formes, i ha estat recopilada per Adolf Monjo:

                                     I                                                                           VII

             M'han preguntat: "Què és un pet"?                               És un “ruido” harmoniós,

             I, a dir-ho, estic afanós:                                                  tan tènue, tan lleuger,

             un pet és un gas melós                                                 d’un to tan melodiós,

             que et deixa molt satisfet,                                               i d’un “garbo” tan airós,

             si te'l tires, estant flatós.                                                que més “airós” no pot ser.

                                     II                                                                          VIII

             És, “ma que” parega un tir,                                      No vulgues saber l’autor,

             suau, com gasa de tul;                                             si una bufa s’han tirat,

             és, si em permitiu el dir,                                          et passarà el constipat,

             així com un sospir,                                                   sentiràs molta pudor

             però que “nos”  ix pel cul.                                       i... busca qui t’ha pega’t.

                                     III                                                                          IX

             Encara que malmirat                                               L’aire, que al pet dona vida,

             pel personal de Madrid,                                         perquè, per al pet,l’aire és tot,

             un pet, si està ben tirat                                           no troba, a voltes, l’eixida,

             és el crit de llibertat                                                 i sol eixir “d’estampida”,

             de l'aire que està oprimit.                                         per dalt, en forma de rot.

                                     IV                                                                          X

             Ben mirat i ben comprés,                                               Segons opina un gran metge

             un pet ben carregat d’all,                                                i jo acate l’opinió:

             és cosa de molt de pes,                                                       rota el qui està malalt del fetge,

             que, igualet acaba un ball,                                            i és signe d’educació

             que una sessió de Congrès.                                         contestar-li “que aproveche!”

                                     V                                                                           XI

             Un pet és molt desgraciat:                                         El més indigne de tot

             ix en una reunió,                                                       és negar el que s’ha fet,

             preguntes “qui l’ha soltat?”,                                      i si estem tots en el dret,

             i tots et diuen en raó                                                 perquè hem de negar un rot

             “que ningú se l’ha tirat”.                                            i fins s’ha de perdre un pet?

                                     VI                                                                        XII

             Pobre pet! Tan sols fa “un rato”                             Si t’estreny el cinturó

             alliberares el senyoret                                            o et molesta la canana,

             de les molèsties del “flato”;                                     solta un pet com un canó,

             i ara, fent un “desacato”,                                         i digues “he sigut jo,

             diu que no coneix el pet.                                        perquè m’ha donat la gana”.

                                     VI                                                                       XIII

             Per totes estes punyetes,                                            Ja xiule de clarinet

             que el personal estufa,                                               o sone de bombardí,

             el pet es trenca en miquetes                                  es queda, un, molt satisfet,

             tira a eixir de puntelletes                                         quan un home es tira un pet,

             i “entonces” resulta... bufa.                                      “ma que” li diguen... “gorrí”.

Caragol escatològic a la Llotja de València