L'oncle Juancar

Moulay Hassan

La imatge del xiquet Moulay Hassan, fill del rei del Marroc, participant del protocol oficial durant la recepció al rei d’Espanya el passat 15 de juliol de 2013, evoca aquelles cerimònies familiars de les que no podies escapar-te:

- Moulay, has de vindre a l’aeroport a rebre a l’oncle Juancar, que serà el nostre convidat!!

- Però jo vull anar a jugar amb els meus amiguets...

- No. Ja saps que com a hereu, has d’acompanyat al pare...

Però amb el temps, Moulay comprendrà que les obligacions del protocol poden quedar compensades amb escreix, doncs el fill del rei del Marroc, com altres hereus que ara per ara hi ha pel mon, no tenen el mateix tracte que la resta de mortals.

De fet, el propi rei d’Espanya ha tingut i encara té, un privilegiat tracte, malgrat la crisi econòmica, la necessitat de transparència, o el caràcter democràtic de l’actual sistema de govern. I si alguna cosa no ix com cal, sempre queda pronunciar la frase màgica: “lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir...”

Els monarques en general, i els Borbons en particular, han estat protagonistes d'anècdotes que, si més no, posen de relleu la seua privilegiada posició.  Així, la productora “Royal Film”, propietat dels barcelonins Ricardo i Ramón de Baños, va rebre als anys 20 del segle passat, l’encàrrec del Compte de Romanones, qui actuava en nom del rei Alfons XIII, de realitzar pel·licules eròtiques de distribució limitada, que el monarca feia servir per a ús propi. Fins i tot el rei no sols pagava per cada encàrrec, sinó que feia suggeriments pel que fa als arguments. Heus ací un exemple, rescatat per la Filmoteca de la Generalitat Valenciana:

Com va dir el filòsof Xavier Rubert de Ventós: No existeix una teoria democràtica del que són les fronteres. Els mapes europeus són el resultat de la sang dels soldats i el semen de les aliances dinàstiques i avui s’haurien de dibuixar votant, no ejaculant.

La imatge de l’hereu Moulay, vestidet amb un tratge que potser li han comprat a la botiga de "Forever Young" on anava Francesc Camps, lluint rellotge que segur és de bona marca, i amb amb els cabells curts i ben pentinats, podria ser la d'un xiquet de primera comunió... O potser està tan prim pel Ramadà que no ha impedit la visita del rei d'Espanya al país de culte musulmà.

Amb la seua mirada, apartada dels monarques adults, ens fa imaginar moltes coses, però ara per ara ens limitarem a transcriure un relat de l’autor anglés Matthew Tree, extret del seu llibre “Contra la monarquia” (2004):

És el Dia de les Forces Armades. Ha estat un dia força llarg, que Sa Majestat el rei ha començat amb l’esmorzar habitual de verdures, fruita fresca, llet i formatge.

Després ha ocupat el seu lloc a la tribuna i ha presenciat les vint-i-una canonades en honor seu, la

hissada de la bandera nacional —enorme— per part de sis soldats i un guàrdia civil, la deposició d’una corona de flors en record de tots aquells que van perdre la seva vida en acte de servei, la patrulla acrobàtica de set avions, la repetició de les vint-i-una canonades, i, per fi, la desfilada terrestre, que ha durat tres hores i mitja.

Mentre passaven les tropes i els tancs, el seu esmorzar, ja convertit en matèria fecal, s’ha traslladat, gràcies al procés conegut com a peristalsi —unes contraccions musculars a les parets del còlon— cap al recte. I s’ha quedat allà, emmagatzemada temporalment, fins que l’últim legionari li ha desaparegut de la vista.

 Ara bé, la pressió intrarectal ja ha començat a augmentar, i ha obligat les parets del canal anal a obrir-se mentre el rei encara es troba a la tribuna, acompanyat de la seva esposa la reina, el seu fill el príncep d’Astúries, el ministre de Defensa, el cap de l’Estat Major de la Defensa, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire, i altres autoritats civils i militars. Tal com es diu popularment en anglès, la tortuga ha tret el cap i està tocant la tela. Sort que la cerimònia s’ha acabat. Prement les natges, per si de cas, el rei, seguit de la seva esposa, el seu fill i totes les autoritats civils i militars fa via cap a l’hangar més proper (la cerimònia ha tingut lloc a una base aèria).

Alfons XIII, impulsor del cinema eròtic

Allà l’esperen uns cambrers, a punt de servir-li un bon vi espanyol, però el recte del rei s’està escurçant i no està per orgues. Ràpidament demana pels lavabos i l’autoritat competent (el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire) el dirigeix cap a un racó en el qual hi ha una porta metàl.lica. El rei l’obre i es troba en un petit excusat, amb un orinal a mà esquerra i un vàter a mà dreta. Ja amb una certa urgència, el rei —que ni tan sols es molesta a treure’s la gorra— es descorda els pantalons. Però s’ha oblidat del faixí, aquell faixí que sempre ha de portar quan es vesteix de militar. Amb un sospir se’l treu i busca un ganxo, per penjar-l’hi, però no en troba cap. Al final, irritat, el llança a terra, es baixa els pantalons, i seu al vàter. 

La porcellana és freda i fa que se li ericin els pèls de les cuixes, però ara tant li fa tot perquè unes onades peristàltiques estan expulsant els excrements, ajudades pels esfínters interior i exterior, els músculs dels quals deixen passar els excrements esmentats, tot estirant l’anus per damunt d’aquests. Mentrestant, els músculs del pit, el diafragma, els de les parets abdominals i el diafragma pèlvic, com un sol home, pressionen els intestins i la respiració del rei es detura temporalment mentre els pulmons premen el diafragma del pit cap avall per fer encara més força. La pressió de la sang augmenta i el rei sent un espasme de plaer en el moment que la matèria fecal surt, per fi, del seu anus i cau, amb un xipolleig —que, al rei, li sembla alegre— a l’aigua del fons de la tassa.

Excusat del Palau de Schönbrunn