Del fumat a la liofilització
Diu la wikipèdia que el fumat és una tècnica culinària en la que es sotmet
els aliments al fum provinent de focs realitzats amb fusta de poc nivell de
resina. A banda de donar sabor de fumat, servix com a conservant, allargant la
vida dels aliments en treurel´s la humitat.
Sembla que l’origen de la tècnica del fumat prové d'èpoques remotes, quan es
va descobrir, possiblement per casualitat, que els aliments que penjaven dalt
dels fogons que s'utilitzaven per calefacció i per cuinar, tenien una major
duració que els aliments que no estaven en contacte amb el fum.
![]() |
| Màquina per al fumat automàtic |
![]() |
| Fustes aromàtiques |
A partir de la tècnica original, no pocs xefs amb vocació innovadora, han
recorregut a nous artefactes que acurten significativament el procés del fumat.
Així, la màquina “Pro-fumo”, amb una càmera de combustió i un tub d’emissió de
fum, amb xemeneia incorporada, permet cremar diverses fustes sense resines.
![]() |
| Plat de Víctor Rodrigo (Restaurant Samsha) |
El fum és impulsat per un motor elèctric i expulsat per un tub flexible,
que s’aplica directament sobre els aliments o en un contenidor hermètic. La
màquina pot produir fum calent i fum fred, que és més eficaç i suau, doncs
evita els bacteris i no crema els aliments.
Un exemple del fumat automàtic és el plat de Víctor Rodrigo (restaurant Samsha,
en València) anomenat Chimenea de
puerro con humo de cardamomo, boletus, yuca y yema pomada…y pan integral de
yuca y cardamomo negro.
Altra tècnica per a fer desaparèixer l’aigua dels aliments és la
liofilització, que segons la wikipèdia ja era utilitzada pels inques per
conservar i emmagatzemar els aliments durant llargues temporades i, fins i tot,
anys.
Les comunitats indígenes utilitzaven els altiplans, les nits glacials i el
sol del matí per transformar la creïlla en chuño
i la carn de llama en charqui.
Exposaven els aliments, doncs, a cicles de congelació i d'assecatge al sol per
a deshidratar-los i poder-los conservar durant molt de temps.
![]() |
| Deshidratador |
![]() |
| Liofilitzadora |
A mitjans del segle XX la liofilització es desenvolupa com a procés
industrial, doncs front a la deshidratació tradicional en els aliments liofilitzats la recuperació d'aigua és instantània.
De fet, també es fabriquen artefactes anomenats deshidratadors, que fan servir baixes temperatures i un ventilador per a dessecar els aliments, eliminant l’aigua però mantenint les enzimes dels aliments crus. Tanmateix, este procés provoca que l’estómac del comensal necessite treballar més en la digestió dels aliments deshidratats, que al seu torn perden part de les vitamines.
De fet, també es fabriquen artefactes anomenats deshidratadors, que fan servir baixes temperatures i un ventilador per a dessecar els aliments, eliminant l’aigua però mantenint les enzimes dels aliments crus. Tanmateix, este procés provoca que l’estómac del comensal necessite treballar més en la digestió dels aliments deshidratats, que al seu torn perden part de les vitamines.
![]() |
| Grasa de jamón al dente (Dacosta) |
Tot i això, Quique Dacosta aplica
la deshidratació, per exemple, al seu plat “Grasa de jamón al dente”, on la dèria per
la textura és la protagonista: el fong Tremella fundiformis es sotmet a una
cocció en un brou de pernil, e deshidrata a 50ºC durant sis hores i després es
fregix en oli d’oliva a 200ºC.
![]() |
| Plat de Ferran Adrià |
Cal dir que els aliments liofilitzats els fan servir els astronautes. I malgrat
el seu preu elevat, els xefs ja compten amb artefactes per a liofilitzar i
aconseguir així textures diferents: sòlids d’estructura molt fràgil que es
desfan només posar-los a la boca. Novament va ser Ferran Adrià el primer en fer
servir esta tècnica, per exemple a la seua sopa de tòfona amb pa de pistaxos i
aire de mandarina.
Epíleg
![]() |
| El Profesor Lucifer Butts amb el torcaboques automàtic |
Durant els anys 40 del passat segle, el caricaturista nordamericà RubeGoldberg (1883-1970) va publicar una sèrie titolada “Inventions of Professor
Lucifer Gorgonzola Butts”, on dibuixava diagrames esquemàtics de suposats
“invents” còmics d’un professor imaginari, que seria l’equivalent al professor
Franz de Copenaghe del TBO, del dibuixant català Ramón Sabatés (1915-2003).
Atenent als artefactes que vos hem presentat, pensem que una vegada més, la realitat supera la ficció. Per això tanquem la nostra
aportació amb una taula-resum, on exposem alguns exemples més dels
invents que fan servir els “cuiners d’avantguarda”. Hem respectat els texts originals del venedor quan presenta cada aparell, per l´'interès intrínsec que pot tindre per al lector.
FakirCook: Jordi Herrera, chef y propietario del restaurante Manairó ubicado en Barcelona, ha diseñado este y otros utensilios para ofrecer carnes y pescados con unas características especiales, ya que con la parrilla de clavos los alimentos se cuecen desde el centro, evitando la pérdida de jugos y nutrientes.
|
|















2 comentaris :
Com sempre, articles ben documentats i, sobretot, assenyats i allunyants de les il·lusions que les ximpleries de "yo juego con Cheminova" ens volen implantar.
"Pos" a mí me da que los "aumaos" aquellos que se hacían por mi tierra en aquellas bóvedas de piedra y barro, de origen árabe, salían mucho más ricos que la chimenea esa.
La cocina moderna parece estar entrando en una segunda etapa de alquimia y búsqueda de piedra filosofal, alejándose de su función primordial: dar de comer al hambriento.
Publica un comentari a l'entrada