Cansalà i moniato: la recepta inefable.

Segons conta el Mestre de traca So Andrés Castellano Martí, el qualificatiu cansalà és el primer insult ofensiu a un valencià. De fet, és un insult que no s'ha de dir a qui no el meresca, i que tindria el seu origen en la denominació que es donava a les autoritats que no respectaven les tradicions, usos i costums valencians sobre la pólvora i el foc, durant el regnat absolutista de Ferran VII. Així doncs, ser un cansalà podríem dir que és exercir el poder en contra d'allò que la ciutadania més s'estima, i és, incontestablement, molt més greu que ser un fill de puta.

Els gestos del President Fabra ens semblen cesurables

No podem resistir-nos a qualificar de cansalà un personatge que no ha estat votat pels ciutadans i que, amb la seua conducta, ha buidat de contingut el tractament protocolari de Molt Honorable que s'atribuïx al President de la Generalitat. Molt Horrorós potser fóra més adient, si atenem als seus gestos, actituds i comportaments, que trobem censurables més enllà de quina siga la ideologia o l'opció política de cadascú.

I potser no hi ha maldat, però sí molta incompetència, manca de coneixement de la realitat i de sensibilitat. Ha accedit al càrrec “de calbot”, s'ha envoltat d'una excessiva colla d'assessors i fins i tot ha estat protagonista de notícies més pròpies de la faràndula.

A hores d'ara, una Generalitat endeutada i sense recursos suficients ha esdevingut la delegació del govern de l'Estat, sense criteri propi ni capacitat d'actuació. Per això, a més de ser un cansalà, s'ha fet comú dir que el nostre President fa el moniato. I l'alcoià Xavi Castillo ens ho va palesar amb una impagable paròdia que sempre recordarem:

Cansalà i moniato, dues expressions vinculades a la gastronomia, que a hores d'ara defineixen a un inefable President de la Generalitat. Heus ací un exemple de la vergonya aliena que ens provoca el personatge:

Enfront de la improvisació i el desgavell, volem desatacar una iniciativa cívica, plural i amb vocació constructiva: València Vibrant. Potser des del debat i la reflexió, amb propostes concretes, es podrà superar el fètid clientelisme que ha paralitzat de manera excessiva la societat valenciana, més enllà del recurs al victimisme. Ens permetem citar a Eugeni Alemany referint-se a València: Després dels "grandes eventos", esta ciutat no solament necessita que l'analitzen, sinó que la psicoanalitzen. El que necessita un valencià és autoestima.