No ens imaginàvem que el prematur cessament de l’activitat de restauració en la que podríem considerar el Sancta Sanctorum de la paella de fetge de bou, es produiria de manera tan sobtada. Però les coses som com son, i si al damunt responen a decisions lliurement adoptades, no quedava altra manera d’acomiadar-se que visitant per última vegada el restaurant Estela i fer, tots plegats, un últim àpat, tot i que la data fóra aliena al nostre calendari habitual.
La convocatòria extraordinària, precedida d’un continu degoteig d’imatges evocadores sota el lema “Estela’s Farewell”, va ser secundada per tots els confrares, i només raons molt justificades de salut van impedir que férem un ple d’assistència: desitgem una ràpida recuperació al nostre Diputat Sr. Sorní.Les acurades gestions del Sr. Ecònom de la Confraria van assegurar una òptima provisió de cava, vins i mistela a granel, que varen ser adequadament distribuïts al llarg de l’àpat per a satisfacció general:
- Ciento Volando Cava (Fernández Pons, Requena): elaborat amb un 80% de macabeu i un 20% de Chardonay, este cava ecològic va fer les delícies dels confrares més entusiastes dels espumosos, que creix en adeptes segons complim anys. La nota de tast es pot llegir en el següent ENLLAÇ.
- Pino Doncel 12 meses (Bodegas Bleda, Jumilla): amb un 14,5% de gau alcohòlic, les varietats Monastrell i Syrah proporcionen la intensitat adequada per a gaudir de la paella de fetge de bou. Teniu la nota de tast en el següent ENLLAÇ.
- Tudon’s Cabernet Sauvignon (Dehesa El Carrascal, Tierra de Castilla): vins molt interessants tots els que elabora este celler familiar ubicat en Bonete (Albacete), on predomina la garnatxa, tot i que en el nostre cas vàrem gaudir d’un encertat monovarietal de cabernet sauvignon. La nota de tast en el següent ENLLAÇ.
Amb tots els preparatius enllestits, la puntualitat va ser aclaparadora, i després de la cerveseta amb cacaus, s’encetà el darrer àpat, que no va ser el millor que hem gaudit en l’Estela. Potser s’esperava una apoteosi general en les tres referències que sempre hem tingut com a senya d’identitat: la lleterola fregida, la paella de fetge de bou i les llesques.
La paella de fetge de bou tampoc era la que tots compartim a l’imaginari col·lectiu: curta de racions, escassa de cigrons, sense l’equilibri virtuós entre el brou i l’arròs, i massa lluny del desitjable picor que sempre obria debats ja clàssics entre els comensals medul·lars. Direm que l’arròs estava ben cuit, mentre sentim l’orfandat de referents, sols superable amb la inauguració d’una nova era, per la qual vàrem brindar il·lusionats i convençuts de que tot final pot ser el principi de coses noves.
En condicions normals, hauria seguit la taronja preparada i unes llesques amb mistela i cremaet que estaven delicioses: tothom va destacar l'excel·lència de les llesques, gaudides amb intensitat al final de l’àpat. Però ai las! La curtedat de les racions de paella va fer necessari comptar amb una ajudeta que, tot i no ser un recurs nou, sí dispersa els comensals i desencadena una descontrolada espiral de fartera que és completament aliena al guió preestablert. En el comiat de l’Estela, l’ajudeta va consistir en dues fonts de tripes (callos) amb embotit, ous i pimentons fregits a discreció, formatge i fuet. Quasi res porta el diari!
La tertúlia, més reposada que en altres ocasions, semblava no voler posar fi a una trajectòria de comboi i germanor, on la complicitat del personal de l’Estela amb la nostra Confraria ha estat cabdal tots estos anys. El repartiment del ja tradicional Calendario Zaragozano, obsequi del nostre benvolgut Secretari Perpetu, va donar pas a unes sentides paraules de David, posaren fi a la trobada, i a tota una etapa on hem gaudit moltes vegades de la millor paella de fetge de bou que mai abans havíem provat, per això, no ens resistim, per a tancar la nostra crònica, a compartir uns versos d’Ovidi Montllor:
2 comentaris :
Aborronat estic del magnífic reportatge del nostre cronista. Destila melangia i esperança, amistad certa i molt d'amor als principis rectors d'esta cofraria.
Acabar amb el no suficient reconegut cantant i poeta Ovidi ha estat una coda aclaparadora.
Viva el BIT.
Excelente crónica que expresa acertadamente nuestra última cita con el Restaurante Estela.
Al mejor sastre se le escapa un punto (refrán antiguo y cierto, que viene a declarar que nada ni nadie somos perfectos).
Quizás fueron demasiado elevadas las expectativas depositadas para la última medular celebrada en nuestro Sancta Sanctorum. Al fin y al cabo la cocina no es una ciencia exacta y aunque fundamentada en la física y la química el azar siempre juega sus cartas, por lo que el resultado nunca es definitivo, sino más o menos aproximado al infinito de la perfección. Así ocurrió con el farewell, que nos ha dejado el corazón dividido entre los magníficos recuerdos de tantas paellas intachables y este último y discreto ágape, aunque intentando con más corazón que cordura reparar el descosido con un decente pero exagerado remiendo.
Me siento como la madre cuyo hijo ha salido algo tarambana: sabe que le dará esporádicos disgustos pero al fin y al cabo es su hijo, por tanto el mejor hijo del mundo.
De modo que, aunque en tantos años al Restaurante Estela se le haya podido escapar algún solitario punto, los trajes que nos ha ido confeccionando a lo largo del tiempo pueden calificarse sin temor alguno como ALTA COSTURA.
Para terminar y reafirmando los versos del bueno del Ovidi, que tan acertadamente ha plasmado nuestro magnifico cronista, es tiempo de hacernos a la mar amb bon vent i barca nova.
El Estela ha muerto, ¡Viva el Estela! ¡Viva el BIT!
Publica un comentari a l'entrada