L’establiment de cuina marroquí de Noreddine Lameghaizi i Juan Pérez és un clàssic de l’oferta gastronòmica honesta de la ciutat de València. I direm honesta no només per l’autenticitat dels seus plats, sinó també per la trajectòria (des de l’any 2008) i pel seu tracte a la clientela: no són pocs els comensals de la nostra confraria que freqüenten o si més no, són partidaris del Dukala com a lloc on menjar bé.
La carta del Dukala és coneguda i per tant, com sempre, els plats es presentaren amb la qualitat i diligència habituals. Tanmateix, hem de constatar novament que la capacitat del conjunt de comensals que conformem la nostra confraria per a ingerir fins a enfitar-se encara no coneix un límit raonable. Mites com ara l’ajudeta, han de ser indefugiblement recordats a l’hora de valorar i donar compte dels àpats que són objecte d’aquesta modesta crònica. Especialment quan el context inflacionari obliga als professionals de la restauració a revisar preus per a sorpresa del comensal acostumat a una certa relació entre qualitat i preu que, de sobte, es veu alterada.
Per remullar el dinar es va optar per Lunático, un monastrell del celler “Casta de la Ermita” amb criança: molt bona elecció d’una carta de vins lloable per oferir referències assenyades i amb preus raonables.
De l’anecdotari destacarem la sessió fotogràfica que a l’acabament de l’àpat es va dur a terme a càrrec del Gran Morasio, per a registrar els millors posats dels integrants de la confraria (ara li diuen photocall). Més avall, els "memes" elaborats per a la convocatòria.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada